La mar que em va ensenyar a mirar
Hui és el 9 d'octubre i toca mirar una estona cap a casa.
Jo em vaig criar en un poble mariner de la Marina Baixa, de família de la Vila Joiosa, eixe poble de cases de colors que, segons conten, es van pintar així per a que els pescadors reconegueren la seua des de mar endins. No sé si és veritat o si és una d'eixes coses que es repetixen perquè són boniques, però m'agrada pensar que la primera cosa que vaig aprendre de la imatge la vaig aprendre d'ací: que el color servix per a trobar el camí de tornada.
Aprendre a mirar el que ja tenies davant
Quan vaig començar a fer fotos no me'n vaig anar lluny. No calia. Baixava a les mateixes roques on havia passat els estius sencers de xiquet, eixes que et saps de memòria perquè t'has pelat els genolls en totes, i resulta que allí hi havia alguna cosa que no havia vist mai. O que havia vist mil vegades sense mirar-la.
El que canvia no és el lloc. El que canvia és l'hora. La primera vegada que em vaig alçar de nit per a estar a la vora abans que el sol, vaig entendre de colp per què els pescadors del meu poble s'alçaven a eixes hores sense queixar-se. A eixa hora la mar no és un paisatge, és una cosa que està passant.
De totes les fotos que he fet, la que més vull continua sent d'ací: The Rocky Window, a la Vila. Un buit en la roca que ja estava ahí molt abans que jo i que hi continuarà quan jo no hi estiga, i que durant uns minuts concrets d'uns dies concrets de l'any et deixa contemplar la màgia. Cal anar, esperar, i de vegades tornar-se'n a casa sense res. Això també ho vaig aprendre ací.
El confinament, i el a prop que estava tot
Hi ha dos fotos que no puc mirar sense recordar aquella primavera estranya: Confinement Days (I) i Confinement Days (II), fetes a Finestrat, a una estoneta de casa.
Durant aquells mesos el món se'ns va quedar de la mida del barri, i va ser justament aleshores quan em vaig adonar de la quantitat de coses que tenia a tir de pedra i que no havia fotografiat mai perquè estava pensant a anar-me'n a una altra banda. El de sempre: volem la muntanya de lluny tenint la nostra ahí darrere.
I la nostra és el Puig Campana. Si t'has criat a la Marina Baixa no necessites que ningú te l'assenyale: és eixa muntanya que s'alça sola, sense serralada que la dissimule, amb un badall enorme retallat a la cresta oest. El Portell de Roldà, li diuen. Conten que Roldà el va obrir d'un colp d'espasa, i que el tros que falta va eixir volant fins a la mar i ahí es va quedar, convertit en l'illa de Benidorm. És mentida, és clar, però és una mentida que t'expliquen de xiquet i que et deixa mirant la muntanya d'una altra manera per sempre. No n'hi ha cap igual, i la tenia a quinze minuts de casa.
De nit també és nostra
Després va vindre l'obsessió de les nits. Shining in the Shortest Night, a la Vila, la nit més curta de l'any. Our Galaxy from the Old Castle, amb la Via Làctia per damunt d'un castell en plena vall de Guadalest, a tocar de la Serra d'Aitana, que porta segles veient passar coses. Window to the Sea, des de dins d'una cova, amb els estels colant-se pel forat.
I les que són pur mediterrani de manual, sense dissimular: Drive Me to the Warm Sea, Some Warm Light in the Blue Morning amb el Penyal d'Ifac de Calp al fons, o el far amb la lluna de maduixa.
Gràcies, terreta
Si he acabat fent fotos de paisatge és perquè vaig créixer en un lloc on el paisatge t'entra per la finestra. No ho vaig triar, em va tocar, i quina sort.
Així que hui, que és el dia, ho deixe escrit: tot el que sé de la llum ho vaig aprendre mirant esta costa. Si et ve de gust veure la resta del que he anat portant d'ací, està a País Valencià.
Bon 9 d'octubre.